DIAGNÒSTIC GENÈTIC PREIMPLANTACIONAL
El Diagnòstic Genètic Preimplantacional és un sistema d’anàlisi que permet detectar alteracions cromosòmiques
EN QUÈ CONSISTEIX?
El Diagnòstic Genètic Preimplantacional (DGP) és un sistema d’anàlisi que permet detectar alteracions cromosòmiques i/o mutacions gèniques en els embrions abans de la seva implantació a l’úter matern. Per poder dur a terme un DGP cal sotmetre’s a una fecundació in vitro, ja que aquest tractament ens permetrà obtenir embrions al laboratori i així accedir al seu material genètic.
Aquesta metodologia és especialment útil en casos de famílies portadores de malalties genètiques hereditàries, causades per la presència d’una mutació en l’ADN d’un gen.
Hi ha tres tipus principals de malalties monogèniques: les dominants, les recessives i les lligades al cromosoma X
En el primer cas, la presència d’una sola mutació en un gen (heretada del progenitor que la duu) és suficient per produir la malaltia, mentre que en el segon cas es necessita la combinació de dues mutacions del mateix gen, una aportada per via materna i l’altra per via paterna, per desenvolupar la malaltia. Pel que fa a les malalties lligades al cromosoma X, poden ser dominants o recessives, però tenen la particularitat que es transmeten d’acord amb l’herència dels cromosomes sexuals.
Cada persona té dues còpies del seu material genètic, però només es transmet una a la descendència; és a dir, un embrió estarà format per una còpia del material genètic patern i una còpia del matern. Per tant, per un gen concret, es podrà haver heretat la còpia sana o la mutada de cada progenitor.
COM ENS POT AJUDAR EL DGP?
Amb el DGP podem detectar quins embrions han heretat les còpies sanes i quines les mutades, de manera que podrem triar quin embrió transferirem a l’úter matern per aconseguir el naixement d’un nadó sa.
El Diagnòstic Genètic Preimplantacional (DGP) es realitza en embrions generats mitjançant fecundació in vitro. Per a això, cal fer la biòpsia d’aquests embrions i analitzar les cèl·lules obtingudes amb tècniques moleculars. Aquesta anàlisi ens donarà informació sobre la composició genètica de l’embrió.
QUAN Es REALITZA LA BIÒPSIA?
Hi ha dos moments en què es pot dur a terme la biòpsia: dia +3 del desenvolupament, quan l’embrió té unes vuit cèl·lules, o en el dia +5/+6, quan l’embrió forma l’estructura de blastocist.
En l’actualitat, la biòpsia de blastocist és la més utilitzada. L’embrió en aquest estadi posseeix aproximadament 150 cèl·lules, de manera que es poden biopsiar més cèl·lules que en el dia +3 i el resultat del DGP sol ser més robust.
ALTRES APLICACIONS DEL DGP
Aquest sistema de diagnòstic també permet seleccionar embrions sans en el cas de parelles en què un dels membres sigui portador d’una translocació cromosòmica, és a dir, que en el seu conjunt de cromosomes hi hagi hagut un reordenament o fusió de cromosomes. Generalment, aquests reordenaments no produeixen efectes fenotípics al portador, però sí que es poden generar gàmetes desequilibrats cromosòmicament.
Amb el DGP podem veure quins embrions són equilibrats i quins no i, per tant, escollir els que no tinguin alteracions cromosòmiques.
Finalment, el DGP engloba també el que anomenem “Screening” o cribratge d’aneuploïdies.
QUÈ ÉS EL SCREENING?
El “Screening” preimplantacional consisteix a fer un estudi de tots els cromosomes de l’embrió i determinar si hi ha alguna alteració. Amb aquest sistema podem seleccionar l’embrió que no presenti cap alteració per transferir-lo a l’úter matern i així aconseguir el correcte desenvolupament de l’embaràs i el naixement d’un nadó sa.
Aquesta tècnica pot beneficiar parelles que han patit avortaments de manera recurrent, parelles que s’han sotmès a diversos cicles de FIV sense èxit i parelles en què la dona és d’edat avançada o en què l’home té una alteració de la meiosi.
El denominador comú d’aquests casos són les aneuploïdies o alteracions cromosòmiques. La majoria d’aquestes alteracions no estan presents en les cèl·lules de tot el cos dels progenitors, sinó que s’originen només en els gàmetes o els embrions que se’n deriven.
Les alteracions poden consistir en el guany o la pèrdua de fragments de cromosomes o de cromosomes sencers i poden produir síndromes viables com la Síndrome de Down (guany d’un cromosoma 21), Síndrome d’Edwards (guany d’un cromosoma 18) o la Síndrome de Patau (guany d’un cromosoma 13) en els nadons, però també poden fer que l’embrió no sigui viable i no arribi a implantar a l’úter matern, o bé que no evolucioni un cop implantat, la qual cosa desencadenaria un avortament.
LLISTAT DE MALALTIES monogèniques hereditàries MÉS FREQÜENTS
Malalties autosòmiques recessives
- Atròfia Muscular Espinal
- Fibrosi quística
- β-talassèmia
- Defecte de la Glicosilació (CDG1A)
- Sordesa congènita neurosensorial no sindròmica
- Poliquistosi renal (ARPKD)
- Leucodistròfia metacromàtica
- Dèficit 21-hidroxilasa
- Malaltia Gaucher
- Tirosinèmia tipus 1
- Linfohistiocitosis familiar
- Acidèmia propiònica A
- Acidèmia propiònica B
- Mucopolisacaridosis IIIA (Sanfilippo A)
- Displàsia hidrótica ectodèrmica, Síndrome de Clouston
- Dèficit L-TXAD
- Osteopetrosi
- Immunodeficiència combinada severa, alinfocítica
Malalties autosòmiques dominants
- Distròfia Miotònica, Steinert
- Huntington
- Poliquistosi Renal, AD. Lligada a PKD1
- Neurofibromatosi tipus 1
- Charcot-Marie-Tooth 1A
- Atàxia Espinocerebelar, SCA1, SCA3
- Esclerosi tuberosa tipus 1
- Exostosi múltiple hereditària
- Neoplàsia Múltiple Endocrina 2A
- Càncer còlon hereditari, no polipòsic (S. Lynch)
- Poliposisadenomatosa familiar
- Esclerosi tuberosa tipus 2
- Síndrome Von HippelLindau
- Paraparèsia espàstica familiar
- Poliquistosi Renal, AD. Lligada a PKD2
- Retinosi Pigmentària
Malalties amb herència lligada al cromosoma X
- Síndrome de X fràgil
- Hemofília A
- Distròfia muscular de Duchenne / Becker
- Alport
- Incontinentia Pigmenti
- Dèficit Ornitina Transcarbamilasa
- Malaltia de Norrie
- Mucopolisacaridosi II
- Mucopolisacaridosi IIIA